dilluns, 27 de maig del 2013

SORTIDA AL COSMOCAIXA: “L’INSTRUMENT CIENTÍFIC MÉS GRAN MAI CONSTRUÏT”


El passat dia 13 de març els alumnes de 1er i 2on de Batxillerat de l’optativa de Física de l’IES Dr. Puigvert vam gaudir d’una activitat cultural que consistia en la visita al CosmoCaixa amb motiu de l’exposició que oferia sobre el CERN i les bases i aplicacions de la ciència que allà s’estudia.









L’exposició ens mostra un prototipus de l’LHC (Large Hadron Collider o Gran Col·lisionador d’Hadrons), informació audiovisual, la participació de les universitats catalanes en aquest projecte i alguns dels experiments que s’hi han dut a terme.


Va ser una visita guiada per dos experts en el CERN els quals van tractar diversos temes.


En primer lloc ens van parlar sobre la ciència en que esta basat l’LHC, la física de partícules. Aquesta ciència és la encarregada de l’estudi dels components elementals de la matèria i la seva interacció.


Per estudiar aquests components i les seves interaccions son necessaris aparells que detectin i registrin les reaccions que es donen en els diversos experiments. Per això l’LHC consta de 5 detectors de partícules, ATLAS i CMS que son més grans i de propòsit general, i LHCb, ALICE i TOTEM, més petits i especialitzats.


Com a resposta a la necessitat d’emmagatzemar tota aquesta informació obtinguda, ha sigut necessari la creació d’una xarxa de comunicacions que connecta diversos ordinadors separats físicament (com una mena de segon Internet). Aquesta xarxa rep el nom de GRID.


Tot seguit ens van parlar de com funciona el Gran Col·lisionador d’Hadrons. Aquest accelera protons, en sentits oposats, a velocitats properes a la de la llum (300.000.000 m/s), fent-los col·lisionar per estudiar la seva interacció.


Per a la realització d’aquests experiments, es necessari disposar de la més avançada tecnologia. Per aquest motiu els enginyers del CERN han desenvolupat una tecnologia que s’ha pogut extrapolar a la vida quotidiana, potser el més conegut sigui la xarxa informàtica mundial coneguda com world wide web.


A més també els resultats obtinguts poden ser de gran utilitat per a diversos camps de la ciència, com pot ser la medicina.


El museu també disposa d’altres instal·lacions com el bosc inundat, el planetari o el toca toca! I una zona en la que els visitants poden experimentar amb diverses curiositats físiques.

APLICACIONS DEL LHC

El LHC (sigles en anglès de Large Hadron Collider') La seva finalitat és explorar i estendre la frontera del coneixement de la física fent col·lisionar protons que circulen a velocitats properes a la llum en sentits oposats al llarg d'un anell d'uns 27 quilòmetres de circumferència. El conjunt de l'accelerador pel qual circulen els feixos de protons està refredat a 271 graus Celsius sota zero per aconseguir que un intens corrent elèctric circuli sense amb prou feines resistència pels imants superconductors, creant un camp magnètic que corba les trajectòries dels protons al llarg de l'anell.


Les seves aplicacions són:


·         El LHC han servit per millorar el tractament de malalties com el càncer, una de les tècniques sorgides a partir d'aquests instruments de recerca és la hadronterapia.



·         Aconseguir que els residus nuclears siguin menys perillosos. Consistiria a bombardejar les deixalles nuclears amb neutrons produïts en acceleradors. D'aquesta manera, es produirien versions més lleugeres dels àtoms radioactius del combustible de les centrals nuclears, que es degradarien al seu torn en materials relativament inofensius.


·          El LHC va a ser l'aplicació que més volum de dades generi al món. Produirà 15 milions de gigaoctets de dades a l'any, que hauran d'estar accessibles pels més de 5.000 científics i 500 centres de recerca que participen en els experiments de l'accelerador.

·          Aconseguir que els residus nuclears siguin menys perillós.. L'emmagatzematge dels residus nuclears és un dels principals inconvenients de l'energia atòmica, però els físics que treballen amb acceleradors han proposat una solució que reduiria la magnitud del problema.
Les futures aplicacions podrien ser:
·         Poder conèixer els instants posteriors al 'Big Bang', la gran explosió que se suposa va crear l'univers fa uns 13.700 milions d'anys, malgrat que l'energia de cada protó accelerat no supera l'energia cinètica en vol d'un mosquit.
·          Conèixer la raó per la qual les masses de les partícules en la naturalesa són tan diverses és un dels objectius bàsics del LHC.
 FUNCIONAMENT DEL LHC
El Gran Col·lisionador d’Hadrons (en anglès LHC) és el major accelerador de partícules i es troba en el CERN, situat a Ginebra. Serveix per fer xocar protos entre sí a una velocitat molt pròxima a la de la llum i així poder recrear les condicions que es donaren un instant després del Big Bang. L’accelerador està construït dins d’un túnel de 27 km de circumferència i 8 km de diàmetre excavat a més de 90 metres de la superfície.


El primer pas en el funcionament del LHC és la producció de protons. Els protons s’obtenen en el Duoplasmatrón (cilindre de metall en el qual s’injecta hidrogen, que sotmès a un camp elèctric, es separa en protons i electrons). Aquest procés dóna lloc a un 70% de protons.

 El segon pas consisteix en accelerar els protons, el qual és realitza en diverses etapes:

1. Els protons són injectats en l’accelerador lineal (LINAC2) que els accelera fins a 50 MeV.

2. Quan surten del LINAC2 entren al primer accelerador circular, PS Booster, per sortir d’ ell amb 1,4 GeV.

3.  El feix passa al segon anell d’acceleració, el Sincrotró de Protons (PS), on és accelerat fins els 25 GeV.

4. A continuació els feixos són enviats al Super Sincrotró de Protons (SPS) on es prepara els protons per a la seva acceleració fins els 450 GeV, en un procés que pot durar diversos mesos.

5. Finalment, els protons són transferits al LHC (en els dos sentits), on els feixos de protons són accelerats fins els 7 TeV.

Per controlar aquests feixos tant energètics, l’LHC utilitza uns 1.800 sistemes d’electroimants fets de material superconductor (niobi i titani), de forma que a baixes temperatures  poden conduir l’electricitat sense resistència i crear així camps magnètics molt més forts que els electroimants ordinaris. A l’LHC, aquests imants funcionen a una temperatura de 1,9 K (–271 °C) i el camp magnètic generat és d’unes 8 tesles, mentre que els imants ordinaris aconsegueixen com a màxim un camp de 2 tesles.

El tercer pas en el funcionament del LHC és la col·lisió.

· Els protons viatgen en grups (“bunches”) de 7,48 cm de longitud i amb 1mm2 de secció, quan estan lluny de zones d‘ intersecció, i són reagrupats en “bunches” de 16 x 15 µm en les zones d’ interacció, pròximes als detectors.

· Una vegada que els feixos de partícules assoleixen la velocitat desitjada es sincronitzen per col·lisionar en un dels 4 detectors (ATLAS, CMS, ALICE i LHCb) situats en quatre enormes cavernes subterrànies localitzades al voltant de l’ anell que posseeix el LHC, segons el tipus d’estudi que es requereixi. Amb ells els físics esperen estudiar nous fenòmens relacionats amb la matèria, l’energia, l’espai i el temps.


1. Què és la física de partícules?

La Física de Partícules és la branca de la física que estudia els components elementals de la matèria i les interaccions entre ells. Tracta de buscar les respostes sobre tot el relacionat amb el Big Bang, és a dir, l’origen de l’Univers.
L’objectiu d’un físic de partícules és trobar una teoria única que pugui descriure tots els successos i tota l’evolució de l’Univers, “Theory of Everything.
Aquesta ciència a partir de la investigació de la radiació còsmica (radiació provinent majoritàriament del Sol) i de la construcció d’acceleradors ha trobat més de 200 noves partícules. Per posar ordre en el nombre de partícules diferents es va crear el Model de Quarks.
                
2. Els constituents de la matèria

Quan parlem dels constituents elementals de la matèria ens referim a protons, neutrons, electrons i a les seves “subpartícules”.
· Molècula: formada per la unió de varis àtoms, exemple: aigua.

·  Àtom: conjunt de nucli atòmic (nucleons: protons i neutrons) i electrons orbitant al voltant del nucli en camps.

·  Nucleons: formats per quarks: protó: 2 quarks-up i 1 quark-down; neutró: 1 quark-up i 2 quarks-down.

·  Electrons: són partícules subatòmiques pertanyents al grup dels leptons que no          estan dividides en cap altre partícula i per això s’anomenen partícules elementals. Els electrons intervenen en les interaccions gravitatòria, electromagnètica i nuclear feble.

Els quarks units entre sí per unes altres partícules sense massa ni càrrega però portadores de força, anomenades gluons, són els constituents fonamentals dels protons i neutrons. Els quarks-up tenen una càrrega de +2/3e i els quarks-down -1/3e. Aquestes partícules són les úniques capaces d’interactuar amb els quatre tipus de forces elementals (forces nuclears forta i feble i interacció electromagnètica i gravitatòria). 




Isaac Gacía i Alejandro Juárez


S'estan construint 6 experiments per a ser utilitzats al gran col·lisionador d'hadrons (en anglès: Large Hadron Collider, LHC). Aquests són: ALICE, ATLAS, CMS, LHCb, LHCf i TOTEM.

A l'igual que el LHC, aquests estan situats sota terra, però en les cavitats que hi ha als punts d'intersecció. Dos d'ells (ATLAS i CMS) són grans detectors de partícules amb objectius generals. Hi ha dos experiments de talla mitjana (ALICE i LHCb) i els restants (LHCf i TOTEM) són menors i més especialitzats.


ALICE

L’experiment ALICE (A Large Ion Collider Experiment, «Experiment del Gran Col·lisionador de Ions») en el LHC es dedica a estudiar les col·lisions de nuclis de plom a molt alta energia , per tant, la interacció forta en condicions de densitat i energia extremes, sota les quals s’espera que es formi un plasma de quarks i gluons similar al que es creu que existí en els primers instants de l’univers. Aquestes col·lisions aconsegueixen escalfar la matèria fins a unes 100.000 vegades la temperatura del centre del Sol. El detector ALICE pesa unes 10.000 tones, té una altura de 16 metres i una longitud de 26 metres. Està compost de 18 subdetectors diferents per seguir les trajectòries i identificar les desenes de milers de partícules que es produeixen en cadascuna de les 8.000 col·lisions d’ions pesats per segon.


El detector CMS (Compact Muon Solenoid, «Solenoid Compacte per a Muons») estudia, com el ATLAS, col·lisions de partícules a energies extremes per explorar les lleis de la Naturalesa. El detector CMS té 15 metres de diàmetre, 25 metres de longitud i pesa 14.000 tones. És, juntament amb el detector ATLAS, el detector més hermètic i versàtil. El seu disseny  està optimitzat per a buscar noves partícules. El Higgs, la partícula que requereix el Model Estàndard per tal d’entendre la massa de les partícules, serà una de les més buscades. En cada col·lisió, es produeixen centenars de noves partícules i les seves traces són mesurades amb una precisió del grossor d'un cabell (0,01 mil·límetres).

El detector ATLAS (A large Toroidal LHC Apparatus, «Gran Aparell Toroïdal del GCH») en el LHC és el de major volum mai construït per a la física de partícules, amb 25 metres d'alt, 45 de longitud i un pes de 7.000 tones. En el seu centre, les partícules col·lisionen a energies mai abans aconseguides fins a 600 milions de vegades per segon. És un detector hermètic i versàtil i el seu disseny també està optimitzat per a buscar noves partícules com el bosó de Higgs, és a dir, fa les mateixes funcions i te unes característiques semblants al CMS. L'estudi d'aquestes partícules proporciona una mirada a l'estat de l'univers una milmilionèsima de segon després del Big Bang.


L'experiment LHCb (LHC beauty experiment, «Experiment de bellesa al GCH») investiga les petitíssimes diferències existents entre matèria i antimatèria estudiant les desintegracions de partícules formades pel quark b (beauty, bellesa en anglès) i la seva antipartícula (anti-quark b), les vides mitjanes de la qual són molt curtes i que es produeixen en enormes quantitats en el LHC. Mitjançant l’estudi d’aquestes partícules es busca una explicació a per què tota l’antimatèria que hi  havia en el moment del Big Bang ha desaparegut en l’Univers actual, és a dir, una explicació a l’asimetria entre matèria i antimatèria. Els detectors de LHCb es distribueixen un darrere l'altre al llarg d'uns 20 metres de longitud, com a llibres en un prestatge.

Sergi Espinosa i Óscar García




El GRID

La computació GRID és una tecnologia innovadora que permet utilitzar de forma coordinada tot tipus de recursos (entre ells còmput, emmagatzematge i aplicacions específiques) que no estan subjectes a un control centralitzat.
És una nova forma de computació distribuïda, en la qual els recursos poden ser heterogenis i es troben connectats mitjançant xarxes d'àrea extensa (Internet).
El terme GRID es refereix a una infraestructura que permet la integració i l'ús col·lectiu d'ordinadors d'alt rendiment, xarxes i bases de dades que són propietat i estan administrats per diferents institucions
El propòsit del GRID és facilitar la integració de recursos computacionals.

Història

Amb el pas del temps, el desenvolupament del maquinari va portar a la millora i abaratiment donant pas a tecnologies que abans era impensable emprar, a causa de costos o el baix rendiment que oferien, com l'eren els clusters.

Els clusters van sorgir com una nova alternativa molt recomanable en el camp de la computació, tant paral·lela com distribuïda.

El seu principal avantatge és la millor relació de cost a rendiment, no obstant això la gran demanda tant de computació com d'espai i gestió d'emmagatzematge requerits per un gran nombre d'aplicacions que gestionen grans quantitats de dades i han de fer-ho de forma eficient i senzilla, exigeix l'ús de noves tecnologies, com és el cas de la computació GRID.

Què és el GRID?

El GRID és el sistema de computació distribuït que permet compartir recursos no centrats geogràficament per resoldre problemes de gran escala. Els recursos compartits poden ser ordinadors (PC, estacions de treball, PDA, portàtils, mòbils, etc), programari, dades i informació, instruments especials (ràdio, telescopis, etc.) o persones. La potència que ofereixen multitud de computadors connectats en xarxa usant GRID és pràcticament il·limitada, a més de que ofereix una perfecta integració de sistemes i dispositius heterogenis, per la qual cosa les connexions entre diferents màquines no generaran cap problema. Es tracta d'una solució altament potent i flexible, ja que evitaran problemes de falta de recursos  i mai queda obsoleta, a causa de la possibilitat de modificar el nombre i característiques dels seus components. El seu objectiu és el de compartir una sèrie de recursos a la xarxa de manera uniforme, segura, transparent, eficient i fiable, oferint un únic punt d'accés a un conjunt de recursos distribuïts geogràficament en diferents dominis d'administració. Això ens pot portar que la computació Grid permet la creació d'empreses virtuals.


Avantatges

- El GRID suposa un avanç respecte a la World Wide Web.

- El World Wide Web proporciona un accés transparent a informació que està emmagatzemada en milions d'ordinadors repartits per tot el món.

- El GRID és una infraestructura nova que proporciona accés transparent a potència de càlcul i capacitat d'emmagatzematge distribuïda per una organització o per tot el món.
Els requisits que ha de complir qualsevol GRID són:

- Les dades han de compartir-se entre milers d'usuaris amb interessos diferents.

-  S'ha d'assegurar que les dades siguin accessibles en qualsevol lloc i en qualsevol moment.

- Ha d'harmonitzar les diferents polítiques de gestió de molts centres diferents.

-  Ha de proporcionar seguretat i els beneficis que s'obtenen: Proporciona un mecanisme de col·laboració transparent entre grups dispersos, tant científics com a comercials.

-  La tecnologia derivada del GRID, obre un enorme ventall de possibilitats per al desenvolupament d'aplicacions en molts sectors.
Inconvenients

-   Recursos heterogenis: la computació GRID ha de ser capaç de poder manejar qualsevol tipus de recurs que manegi el sistema, si no resultarà totalment inútil.

- Descobriment, selecció, reserva, assignació, gestió i monitoratge de recursos són processos que han de controlar-se externament i que influeixen en el funcionament del GRID.

-  Necessitat de desenvolupament d'aplicacions per manejar el GRID, així com desenvolupament de models eficients d'ús.

- Comunicació lenta i no uniforme.

Organitzatius: dominis d'administració, model d'explotació i costos, política de seguretat...

- Econòmics: preu dels recursos, ofereix/demanda


Sergi Villanueva i Adrián Sadornil


















Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada